dimarts, 30 de gener de 2018

La becada


 Havent esmorzat pugem al cotxe i ens submergim en aquesta inabastable i pertorbadora massa forestal que s'ha vingut a anomenar les Guilleries. Perxades de castanyers sense fi, encatifant el terra d'ocres, quan no ho impedeix la presència tenebrosa d'aquestes pícees i avets de Douglas plantats a tocar l'un de l'altre i creant una catedral fosca i humida, quan ja tenen certa edat i s'enlairen rectes, buscant ocultar qualsevol raig de llum. L'orografia d'aquest país és esquerpa, complicada, només la pots arribar a conèixer bé si l'apames sense ambició. Un petit retall, que et faras teu. Si la intentes abastir tota, la follia és assegurada. L'alzinar de muntanya, la fageda i les rouredes, arraconades, tenen més presencia fantasmal que no pas física, en aquests turons i llomes que en un temps, ja molt llunyà, van dominar sense discussions.

Arribem a peu de Solterra i deixem el vehicle en un marge de la pista. El sol de maig no pot eixugar el terra humitejat per una capa llefiscosa i nutrient de fulles, branques i escorces en descomposició  contínua des de fa anys. Allà on la maquinària forestal ha obert camí a base d'escurar el sòl, el terra granític s'esmicola, es fa de sorra basta, on les pluges s'escorren i excaven descarnats xaragalls. Aquestes erosions tan evidents des que era petit que m'han semblat un acte extremadament violent, repulsiu, com si espellessin i descarnessin la terra. La terra, el més sagrat, la transformadora d'energia i creadora de vida.

La pista, una ferida oberta només per desemboscar, s'acaba, i el camí cap a Solterra és ara un corriol que s'enfila cap a ponent sota una ombra total que imposen els faigs i alguns bedolls. Aquí és on en Ditxo, caçador de porc i bosquerol, va aixecar una becada. Més amunt, però, ens diu. Així que comencem a pujar. El pas ha de ser forçosament lent, en Rafel va petar-se el genoll dret amb el futbol i no li pot demanar esforços. Els dic que ja està bé, que si hi ha becada millor anar amb calma perquè si no ho fem així ens la passarem de llarg encara que estiguem a punt de trepitjar-la. El camí és tou, de terra fosc reblanit per segles d'acolliment de matèria vegetal que es desfà lentament i que torna pausadament i dosificadament als arbres, als matolls i a les herbes d'on prové. Canten i xiulen arreu els pica-soques blaus, excitats i nerviosos perquè deuen envolar els primers polls de la temporada, tan innocents i ignorants que qualsevol cosa que facin deu semblar, a ulls dels pares temerosos, un perill insalvable. Se senten també mallerengues d'aigua. Som doncs, en un indret únic, on sobreviu un ecosistema fresc i humit propi de paisatges nòrdics, però envoltat d'un país mediterrani, sovint eixarreït.

Arribats a un petit coll, on el terreny es replana poc abans del cim, la catifa de fulles i fages és especialment densa. Els gruixuts peus de faig en són els culpables. Aquí la cambra forestal crea un espai ample i en penombra, només obert per la sortida, unes desenes de metres més enllà, que obre el corriol que duu cap al cimal lliure d'arbres. Aquí s'ha de mirar bé perquè si la becada hi és, costarà de trobar-la. Ens cremem les pestanyes forçant la vista a fixar-se en les raconades entre les arrels dels faigs, en els petits cúmuls de fullaraca que s'apilonen a peus dels el·lèbors, sota els boixos... I em fixo en una bossanya del terreny que fins ara no m'havia cridat l'atenció, amb aquest bony prominent i la piga negre lluent al bell mig. L'ocell, ajagut, inclina el cap sobre el seu pit, intentant dissimular així el prominent bec. Tot ell és com si la fullaraca hagués pres la forma d'un rostre per guaitar-nos i vigilar els nostres moviment. La veig, la veig, i en Ditxo que no la veu i deixa anar un renec. I en aquell moment l'ocell s'eleva en vertical i en absolut silenci, amb aquell bec, i s'enlaira prodigiosament i es perd fent filigranes entre les branques, com un fantasma silenciós, sense sortir mai de la coberta del bosc.



dimarts, 8 d’agost de 2017

Primers migradors en pas postnupcial

De fet ja fa un parell de setmanes que s'evidencia la migració postnupcial o de tardor. Els primers senyals, els més evidents són la marxa dels falciots i l'aparició dels primers limícols en zones humides.

Els falciots marxen en massa i de forma inesperada, com si un senyal invisible els donés el tret de sortida. Ara se'n veuen uns pocs, exemplars en migració vinguts del nord que es dispersen arreu en el seu viatge.
Els limícols, migradors de llarg recorregut, arriben en solitari o en grups reduïts. Probablement són ocells que han fet una cria força primerenca o ocells que han fracassat en la nidificació i no han tingut ocasió o temps per iniciar-ne una de substitució.

Més evidències d'aquesta migració les aporten els rapinyaires, sobretot els milans negres, que s'agrupen en grans estols per viatjar cap al sud ja en ple agost. Amb ells també es poden veure exemplars solitaris d'altres espècies, com ara els primer aligots vespers i alguns esparvers cendrosos.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Becada al Montseny Guilleries

En Josep Maria Bas de la UdG va observar ahir una becada (Scolopax rusticola) entre Espinelves i Sant Sadurní d'Osormort. Potser un dels pocs exemplars reproductors al Montseny Guilleries. 

divendres, 21 de juliol de 2017

Un bareto de les Guilleries

És dissabte, però ja de bon matí el bar és ple de gent esmorzant. L'atmosfera és carregada de veus fortes i del fum blavós dels caliquenyos. El terra s'enganxa a les soles de les sabates malgrat que sembla impecablement fregat. A tot el local hi suren aromes de rom i ratafia. Els cambrers surten fent equilibris portentosos duent tres o quatre plats amb mans i avantbraços. Plats de diàmetre considerable, a vessar de mongetes, botifarres, escalivada, cansalada viada, empedrat…  Esmorzars de bosquerols, carregats de calories.

En Ditxo, que avui ens fa de guia, saluda l'amo, que fa cafès darrera la barra, caravermell i amb un somriure franc, satisfet de repartir felicitat de bon matí. ‘Nanos, tireu cap al final, allà al racó, que ara vindrà la noia a demanar-vos què voleu.’ I nosaltres tirem cap al final i seiem al voltant d'una petita taula rodona.

Avui l'ambient és distès. Es nota en els gestos i les converses del personal. Avui no s'ha de pencar i la manca de pressa permet allargar la conversa, l'anar d'una taula a l'altra a saludar o a fer bromes o comentaris de gust discutible però que fan riure a tothom, què coi.

Ve la noia. Seriosa i decidida per la feinada que té però d'una simpatia intel·ligent i franca. La veig estirar-se la cua de cavall i allisar-se els cabells mentre ve de camí. Quan arriba passa un drap per la taula i treu una llibreteta de sota del davantal blanc. ‘Què hi posem, macos?’

Demanem menjar tant contundent com la resta de comensals i un porró de vi, que hi afegeix en Ditxo. La noia marxa decidida i encara prenent notes.

Fora fa un dia ronso del mes de maig, d'aquells que dubten entre fotre un aiguat o fer lluir un sol que faci petar les pedres. Tant de bo aguanti així, amb el sol tapat i el ruixat que es reservi fins al vespre. Després d'esmorzar volem acostar-nos a la fageda on en Ditxo diu haver trobat una becada abans-d'ahir. A veure si encara la tindrem nidificant a les Guilleries!

Torna la noia amb el porró, gots i un platet d'arbequines. Faci sol o plogui el dia es presenta interessant. Àpat amb amics i misteris a la Natura. Omplim gots i brindem, reconeixent la nostra debilitat per aquests bars de poble que supuren humanitat per tot arreu.

dijous, 8 de juny de 2017

Capgros comú

Capgros comú (Carcharodus alceae), una papalloneta de la família dels hespèrids. Els hespèrids podrien ser un grup amb algunes característiques de les papallones diürnes i altres de les nocturnes. #SCFarners


dilluns, 15 de maig de 2017

Racons de la Selva

Paisatges que val més que no siguin gaire coneguts i que es preservin sense intervenció i en l'anonimat. Comarca de la Selva.

Fes un cop d'ull al tuit de @alfonsdg: https://twitter.com/alfonsdg/status/860919789623152640?s=09

Aus migratòries i estany de Sils a Ser Girona


 Una curta intervenció a Cadena Ser parlant de les aus migratòries i l'estany de Sils.

La becada

 H avent esmorzat pugem al cotxe i ens submergim en aquesta inabastable i pertorbadora massa forestal que s'ha vingut a anomenar les G...