La becada

 Havent esmorzat pugem al cotxe i ens submergim en aquesta inabastable i pertorbadora massa forestal que s'ha vingut a anomenar les Guilleries. Perxades de castanyers sense fi, encatifant el terra d'ocres, quan no ho impedeix la presència tenebrosa d'aquestes pícees i avets de Douglas plantats a tocar l'un de l'altre i creant una catedral fosca i humida, quan ja tenen certa edat i s'enlairen rectes, buscant ocultar qualsevol raig de llum. L'orografia d'aquest país és esquerpa, complicada, només la pots arribar a conèixer bé si l'apames sense ambició. Un petit retall, que et faras teu. Si la intentes abastir tota, la follia és assegurada. L'alzinar de muntanya, la fageda i les rouredes, arraconades, tenen més presencia fantasmal que no pas física, en aquests turons i llomes que en un temps, ja molt llunyà, van dominar sense discussions.

Arribem a peu de Solterra i deixem el vehicle en un marge de la pista. El sol de maig no pot eixugar el terra humitejat per una capa llefiscosa i nutrient de fulles, branques i escorces en descomposició  contínua des de fa anys. Allà on la maquinària forestal ha obert camí a base d'escurar el sòl, el terra granític s'esmicola, es fa de sorra basta, on les pluges s'escorren i excaven descarnats xaragalls. Aquestes erosions tan evidents des que era petit que m'han semblat un acte extremadament violent, repulsiu, com si espellessin i descarnessin la terra. La terra, el més sagrat, la transformadora d'energia i creadora de vida.

La pista, una ferida oberta només per desemboscar, s'acaba, i el camí cap a Solterra és ara un corriol que s'enfila cap a ponent sota una ombra total que imposen els faigs i alguns bedolls. Aquí és on en Ditxo, caçador de porc i bosquerol, va aixecar una becada. Més amunt, però, ens diu. Així que comencem a pujar. El pas ha de ser forçosament lent, en Rafel va petar-se el genoll dret amb el futbol i no li pot demanar esforços. Els dic que ja està bé, que si hi ha becada millor anar amb calma perquè si no ho fem així ens la passarem de llarg encara que estiguem a punt de trepitjar-la. El camí és tou, de terra fosc reblanit per segles d'acolliment de matèria vegetal que es desfà lentament i que torna pausadament i dosificadament als arbres, als matolls i a les herbes d'on prové. Canten i xiulen arreu els pica-soques blaus, excitats i nerviosos perquè deuen envolar els primers polls de la temporada, tan innocents i ignorants que qualsevol cosa que facin deu semblar, a ulls dels pares temerosos, un perill insalvable. Se senten també mallerengues d'aigua. Som doncs, en un indret únic, on sobreviu un ecosistema fresc i humit propi de paisatges nòrdics, però envoltat d'un país mediterrani, sovint eixarreït.

Arribats a un petit coll, on el terreny es replana poc abans del cim, la catifa de fulles i fages és especialment densa. Els gruixuts peus de faig en són els culpables. Aquí la cambra forestal crea un espai ample i en penombra, només obert per la sortida, unes desenes de metres més enllà, que obre el corriol que duu cap al cimal lliure d'arbres. Aquí s'ha de mirar bé perquè si la becada hi és, costarà de trobar-la. Ens cremem les pestanyes forçant la vista a fixar-se en les raconades entre les arrels dels faigs, en els petits cúmuls de fullaraca que s'apilonen a peus dels el·lèbors, sota els boixos... I em fixo en una bossanya del terreny que fins ara no m'havia cridat l'atenció, amb aquest bony prominent i la piga negre lluent al bell mig. L'ocell, ajagut, inclina el cap sobre el seu pit, intentant dissimular així el prominent bec. Tot ell és com si la fullaraca hagués pres la forma d'un rostre per guaitar-nos i vigilar els nostres moviment. La veig, la veig, i en Ditxo que no la veu i deixa anar un renec. I en aquell moment l'ocell s'eleva en vertical i en absolut silenci, amb aquell bec, i s'enlaira prodigiosament i es perd fent filigranes entre les branques, com un fantasma silenciós, sense sortir mai de la coberta del bosc.